Si vols demostrar al món que estàs en l’ona i que segueixes les tendències, hauries d’estar parlant de Smart Cities. Si ets emprenedor hauries de saber que hi ha un filó d’oportunitats al voltant de les Smart Cities. Si dirigeixes una gran empresa hauries de tenir una línia de treball explorant les oportunitats al voltant de les Smart Cities. Si ets alcalde hauries de tenir diversos projectes per aconseguir que la teva població sigui Smart. I si simplement vols impressionar als teus contertulians de bar hauries de dir “Smart City” com a mínim sis vegades al dia.

L’imparable procés de la digitalització segueix el seu curs. S’han digitalitzat els continguts (l’àudio, el vídeo, el text …), els mitjans (la televisió, la ràdio, la premsa …), les nostres comunicacions (el correu, la telefonia, la fotografia …), fins i tot s’han digitalitzat els diners i els comptes corrents. Els primers en fer servir el fet digital per a millorar els seus processos varen ser les organitzacions, i els següents hem estat els ciutadans. Ara que tant les empreses com les persones fem servir allò digital amb normalitat per actuar i relacionar-nos, s’inicia una nova fase: els objectes també s’incorporaran al fet digital per relacionar-se amb l’entorn.

Autobusos que informen de en quin punt del trajecte es troben, trens que avisen de si van en hora, carreteres que saben si estan més o menys congestionades, màquines de vending que demanen ser repostades, aparcaments que informen al gps del cotxe sobre quantes places queden lliures, tirites que envien al metge els valors del teu ritme cardíac, fregidores que encenen la campana extractora si ho havies oblidat … que les coses siguin capaçes d’actuar i relacionar-se ho canviarà tot. Augmentarà el volum d’informació, i això hauria de permetre dissenyar nous i millors serveis. Serveis basats en informació. Serveis intel·ligents.

I en aquest context apareix el terme “Smart City”. Que és com dir que el nostre entorn es poblarà de sensors i dades que donaran pas a nous i millors serveis. Però aquí és on sorgeix el dubte. Per què ho estem anomenant “Smart City” en lloc de “Smart Restaurant”, “Smart Supermarket” o “Smart University”?. Per què hem traslladat en concret a les ciutats el repte i la pressió de posar en marxa la digitalització dels objectes quotidians?.

Si la Internet social va ser un tema de màrqueting i comunicació, de sociòlegs i estudis de mercat, la internet de les coses és un tema d’enginyers. De sensors i cablejats. I les principals enginyeries del món han treballat durant els últims 30 anys en l’obra pública. Autopistes, ponts, estacions de tren i aeroports. Empreses amb centenars, milers d’enginyers, que de manera traumàtica veuen com la contractació d’obra pública ha estat bruscament reduïda. I que mai més tornarà als nivells anteriors. L’enginyeria necessita buscar un nou horitzó, i el busca en el digital igual que ho estan fent la resta de sectors (banca, oci, salut, educació …). I descobreix l’oportunitat de connectar objectes a la xarxa per crear una capa de dades que doni peu a nous serveis. Cablejar la M30 de Madrid. Cablejar la Ronda Litoral de Barcelona. Connectar la flota d’autobusos. Posar sensors a cada semàfor.

Si ets una enginyeria que bàsicament treballava per a l’administració pública, ara hauries d’estar intentant impulsar projectes “Smart Cities”. O el que és el mateix, proposant la digitalització al teu principal client. Els que som de lletres creiem que els noms delaten la intenció, i sovint condicionen el resultat. En dir-li “Smart City” traspassem la pressió de la seva implantació als responsables de les ciutats. És un tema d’infraestructures, un repte municipal. Darrere de la majoria de projectes “Smart Cities” trobarem operadors d’obra pública i/o serveis públics que intenten convèncer un consistori que els assigni un pressupost.

Però, depèn del pressupost dels alcaldes de Barcelona o Madrid que les seves ciutats despleguin sensors que alimentin de dades a una nova capa de serveis? No poden pagar-ho, només poden regular-ho i administrar-ho (i ho han de fer!). Amb la qual cosa la veritable batalla està en les concessions: les empreses dotaran de sensors a les ciutats a canvi de llicències d’explotació. Hauràs de pagar una quota per a disposar en temps real de les dades de densitat de trànsit a la teva ciutat, amb les que el teu GPS podria calcular el trajecte òptim. Potser no vulguis pagar-lo, però SEUR o MRW… “Smart Cities” no és només un terme nou i de moda (com ho demostra que encara ho diem en anglès) és la creació d’una nova capa de serveis d’informació en l’espai públic , i la seva privatització total o parcial és un escenari més que probable.

Els mitjans han estat un dels sectors que s’ha vist més afectat per la digitalització i els periodistes una de les professions més sacsejades per la crisi. Només a Madrid l’observatori per al seguiment de la crisi de la Asociación de la Prensa de Madrid comptabilitzava més de 2.600 periodistas que han perdut el seu lloc de treball d’ençà que va començar la crisi el 2008 fins a desembre de l’any passat. I caldria afegir-hi els acomiadaments en medis locals i d’altres llocs de l’Estat. Des de començament d’any s’han produit retallades a l’Avui, El Punt, La Voz de Galicia o el recent tancament de Público, unes perspectives desoladores per a la professió.

I és que els mitjans estan patint una triple crisi. D’una banda la financera, que ha tingut un impacte especial en un sector molt apalancat per les inversions fetes durant l’època de l’abundància, sobre tot al sector audiovisual. D’altra banda, la crisi publicitària,  intrínsecament unida a la crisi econòmica pero conseqüència no només d’això. Però la crisi més important és la provocada pel canvi de model a digital, un tsunami que ha transformat la premsa desde els seus fonaments. A la intensitat dels canvis, només comparables als que ha patit el món de la música, cal sumar-hi la velocitat amb que estan passant els aconteixements. Ha estat precisament la crisi la que ha actuat com a catalitzadora i acceleradora, deixant a molts directius més desorientats del que estaven.

Davant d’aquest panorama, com hem vist, els gestors de mitjans han optat majoritàriament per la reducció de despesa mitjançant retallades de personal, sobretot periodistes, quedant-se en molts casos minvats de la seva ma d’obra més valuosa que era motor del seu propi negoci. Resulta sorprenent que a l’anomenada Societat de la Informació, els professionals especialitzats en informació, els periodistes, siguin un dels gremis més perjudicats. Mentre que molts directius que venien del “tradicional” es mantenen als seus llocs de treball i fins i tot en alguns casos ara dirigeixen el digital, les organitzacions no han potenciat en la mateixa mesura el reciclatge i capacitació dels periodistes per adaptar-se al nou entorn.

Si analitzem les decisions preses pels responsables del principals mitjans a nivell mundial i nacional al llarg de la seva història recent, observem que s’ajusten perfectament a les fases del model de crisis que varem descriure a El Confidencial fa unes setmanes. Primer es va negar la importància i l’impacte de Internet. Després es va combatre: les barreres i batalles internes dins de les empreses d’informació durant anys han estat un llast per a la seva digitalització. Just abans de la crisi va començar el procés de còpia i imitació, vegi’s l’aposta per webs de classificats. Quan començava la fase d’adquisicions la crisi va fer la seva aparició i les conseqüències ja les coneixem.

En aquest escenari poc alentador es generalitza la idea que els mitjans, tal i com els coneixem, tenen un futur incert i els seus resposables semblen abocats a gestionar la seva “loquidació” de manera controlada. Però, i encara que l’escenari a curt termini per als periodistes doni pocs motius per a l’esperança, l’entorn digital presenta noves oportunitats fora dels mitjans. Pocs professionals com ells disposen del coneixement i capacitació per adaptar-se als nous negocis digitals, vinculats al món de la informació com el periodisme de dades, gestió del coneixement, visualització i noves narratives, datamining, audiovisual, o d’altres que ara tot just només veiem a mitges. Veurem com Internet justifica cada cop menys el model actual dels mitjans, però, malgrat això, cada cop es demanaran més experts que donin valor a la informació.

Hi ha directius que tenen una clara tendència a buscar noves maneres de fer, nous punts de vista, nous plantejaments. Però també hi ha directius que s’orienten a ordenar i estabilitzar, a procedimentar i a normalitzar. Els primers exploren, els segons exploten. Els primers es salten les normes, els segons les dicten. Els dos són indispensables, malgrat que siguin difícils de conjugar en una mateixa organització.

Tots dos saben que el futur serà digital, i tots dos estan fent els deures. Però són dues maneres de fer diferents. I les dues són correctes. Simplement, si vols treballar amb ells has de saber identificar ràpidament si et trobes davant un directiu digital explorador o bé explotador. Sense aquesta dada, tens el risc de no entendre’ls i, el que és pitjor, de no ser útil.

Els directius exploradors tenen com a propòsit estratègic la innovació i el creixement. Les seves competències són emprenedores i les seves tasques essencials són el desenvolupament de nous productes, les innovacions espectaculars i la ràpida adaptació a les novetats de l’entorn. Demanen estructures flexibles i adaptables, i els seus controls i recompenses es basen en el creixement i les fites intermèdies. La seva cultura és la velocitat, la flexibilitat, l’experimentació i l’assumpció de riscos i, per això exerceixen un lideratge visionari i compromés.

Els directius explotadors tenen com a propòsit estratègic el cost i el benefici. Les seves competències són operatives i les seves tasques essencials són l’eficàcia, les operaciones i la innovació progresiva. Demanen estructures formals i mecanicistes, i els seus controls i recompenses es basen en els marges i la productivitat. La seva cultura és l’eficiència, el baix risc, la qualitat i els clients, i per això exerceixen un lideratge autoritari, d’adalt a baix.

Si a la teva empresa tots els directius són exploradors, tancareu arruinats. Si a la teva empresa tots els directius són explotadors, tancareu per obsolescència dels vostres productes i serveis. Els exploradors necessiten als explotadors, i els explotadors necessiten als exploradors. El veritable éxit és saber conjugar-los de la manera adequada.

Si ets explorador i el teu cap és explotador, has de fer un esforç per centrar-te en la mètrica i els indicadors per a demostrar els teus avenços amb dades objectivables. Si ets explotador amb un cap explorador has de fer un esforç per entendre les tendències i conèixer les darreres novetats. Però el que no funciona és demanar-li a un explorador que es posi a endreçar procediments i estabilitzi resultats, o a un explotador que identifiqui les tendències que marcaran el futur de la companyia. Com tampoc funciona que siguis bo explotant i tinguis enveja sana dels que exploren, o que siguis explorador i vulguis ser creible argumentant l’excel amb la previsió d’ingressos de la teva darrera idea.

Fan falta més explotadors en els processos de digitalització de les companyies, i més exploradors en el redisseny de processos a les organitzacions. El veritable valor per a una empresa és aconseguir equips híbrids on uns i altres col·laborin.

I tú… ets explorador o explotador? I el teu entorn?

Genbeta és un dels espais de referència per als que necessitem estar informats sobre el món del programari i les webs, com demostren els seus 435.000 usuaris únics mensuals. Donat el creixement que està experimentant la Internet social, ha impulsat un espai específicament orientat al fenòmen de les xarxes socials, Genbeta Social Media, que fa poc va entrevistar Genís Roca, soci de RocaSalvatella, per a conèixer la seva opinió sobre com evolucionarà Internet.

Genbeta Social Media: Estem arribant a la maduresa de la industria del social media o queda encara molt camí per córrer?, qué falta per aconseguir-ho?

Genís Roca: “Social media” no és una indústria, sino una etiqueta que es fa servir per a referir-se a la xarxa. Es va anomenar “2.0″ en el seu moment, i ara es parla tant de “Social media” com de “xarxes socials”, però en la nostra opinió sempre hem parlat del mateix: de Internet. Internet ha experimentat diferents fases en la seva evolució, i l’arribada de la ciutadania amb la seva capacitat no només de consultar sino també d’actuar i aportar ha suposat una fita molt relevant. Que Internet s’hagi tornat social ha implicat revisar processos, serveis i models de negoci. Processos com el marketing o la selecció de personal; sectors com el periodisme o la política; i conceptes com ara identitat, propietat o col·laboració.

El que està madurant no és el social media, sino la societat. I aquesta no ha estat la darrera fase en l’evolució de Internet, sino tot el contrari. Estem just al començament i estan arribant noves etapes que comportaran nous canvis. Més enllà de la mobilitat o el geoposicionament, cal destacar l’arribada de la Internet de les coses, o el que és el mateix, la connexió a Internet de milers de milions d’objectes quotidians, quelcom que tornarà a suposar un profund redisseny de molts processos, serveis i models de negoci. Internet és una fita en la història de la humanitat, i el seu desenvolupament tot just acaba de començar. Així doncs, estem molt lluny de la maduresa. Tot seguirà canviant.

GSM: Saben els clients el que compren quan contracten una agència de social media o seguim encara a l’etapa de “hem d’estar al Facebook”?

GR: És cert que la primera necessitat, i la més habitual, ha estat la d’ordenar la presència corporativa a Internet. Identificar les converses relacionades amb les teves marques o les dels teus competidors i aprendre a gestionar els estats d’opinió que s’hi puguin desenvolupar; així com registrar o recuperar la propietat de la marca a nous espais com ara Facebook, Twitter o similars, i decidir quins mereixen l’esforç de desenvolupar-hi activitat. Però un cop superats aquests primers moviments, els clients ara ja exigeixen que tota aquesta activitat estigui clarament orientada a desenvolupar objectius de negoci: atenció al client, increment en vendes, investigació de mercats, posicionament de la marca, selecció de personal… Ara la mètrica ja no és el nombre de fans, sino el desenvolupament de negoci i la rendabilitat de les accions.

GSM: Una estratègia o campanya de la que n’estigueu especialment orgullosos

GR: Presumim de ser discrets amb els nostres clients: a la nostra web hi ha la relació de qui son, però mai publiquem el que fem en cada cas. En general destacaria tres tipus de projectes: d’una banda aquells on hem resolt un model de presència a la xarxa coherent per a clients que necessitaven donar cabuda a diferents departaments amb diferents necessitats; d’una altra banda, aquells projectes on hem redissenyat processos a partir de la incorporació de la lògica digital (atenció al client, formació, selecció de personal, acció comercial…); i finalment, quan hem millorat el compte d’explotació. En la nostra opinió Internet no és marketing, sino redisseny de processos.

GSM: Una tendència per al 2012 a seguir en el terreny del Social Media

GR: Insistim en no desvincular Social Media de Internet, així que proposem parlar de les tendències d’Internet per aquest 2012. Descartarem obvietats com la mobilitat o la internet de les coses, i ens centrarem en dos aspectes:

• Monetització. Al 2012 serà crític demostrar el retorn econòmic de les accions que emprenem a la xarxa. El nostre treball no s’avaluarà pel nombre de fans o followers, sino pel que aporta en facturació o en reducció de la despesa.
• Big data: L’activitat a la xarxa genera una immensa quantitat de dades i d’informació que la majoria d’empreses no pot ni sap gestionar, però que serà molt rentable i competitiva per aquelles que aprenguin a fer-ho. Si aquest 2012 la teva empresa no té problemes seriosos en la gestió de grans bases de dades, és que hi ha alguna cosa que estas fent malament.

Com hem explicat anteriorment, molts directius es troben en el repte de manegar negocis basats en models que de manera paulatina van desapareguent a la vegada que tenen que adaptar-se als nous models. El desconcert i la inseguretat que es viu a moltes organitzacions i entre molts professionals és evident. Reputats directius en exercici han arribat als seus actuals llocs de reponsabilitat gràcies a habilitats i capacitats que, en el millor dels casos, serveixen poc per a desenvolupar-se en el nou entorn digital. La majoria dels directius com a molt es deixen portar, i els més atrevits miren d’adaptar-se i ataquen la seva alfabetització digital, són els “directius Smart”.

Gràcies a Internet, la tendència “smart” és imparable. Des de les ciutats fins als telèfons, el món s’ha tornat més intel·ligent. Si fins i tot la caixa tonta s’ha tornat en “smart TV”,  per qué no podrien també els responsables i directius desenvolupar-se de manera intel·ligent en l’àmbit digital? És veritat que en algun moment de la nostra carrera professional tots ens hem tingut que plantejar quines són les noves competències necessàries per aconseguir que professionals sense coneixements avançats de tecnologia ens poguem adaptar i desenvolupar-nos en el nou àmbit digital. És a dir, com adquirir nous coneixements, aprendre i desenvolupar noves habilitats i, el que és més important, interioritzar noves maneres de treballar i relacionar-nos en l’àmbit professional.

A mesura que el desenvolupament dels serveis digitals s’expandeix, el seu ús es fa cada cop més senzill. És per això que les habilitats digitals s’aprenen ràpidament, mentre que altres coneixements demanen més esforç i dedicació. Però, sense cap menda de dubte, el més important és incorporar les ulleres que permetin una nova mirada en clau digital en el pensament directiu, és a dir, canviar d’actitud i pensar en el fet digital com a palanca per a la transformació.